CONTES EN GRUP

La setmana passada els alumnes de 4t ESO van escriure contes en grup, tenien menys d’una hora per continuar la història de quatre introduccions de contes literaris d’escriptors coneguts. El resultat va ser el següent:

A partir de la introducció del famosíssim conte d’Edgar Allan Poe “El gat negre” van escriure el següent:

EL GAT NEGRE (Edgar Allan Poe)

L’extraordinàriament estranya, i alhora casolana, història que estic a punt d’escriure, ni demano ni espero que la cregueu. Seria ben boig d’esperar-ho, en un cas en el qual tots els meus sentits refusen la seva pròpia evidència. Jo no estic boig, ni, amb tota seguretat, somiant. Però demà moriré, i avui em cal descarregar la meva ànima.

El meu passat em segueix turmentant, no podia esborrar de la ment quan l’oficial de policia em va comunicar el suïcidi de la meva promesa. Ningú s’havia d’assabentar que havia sigut culpa meva.

El rellotge marcava les dotze de la nit, jo estava sol immers en la penombra dels meus pensaments, els quals, de sobte, es van veure interromputs per un miol al costat de la meva orella. Em vaig sobresaltar i els meus ulls van buscar desesperadament d’on provenia aquest soroll. De sobte, vaig veure una ombra que em recordava parcialment a la d’un gat. No li vaig donar gaire importància i em vaig deixar caure als braços de Morfeu.

Al dia següent em vaig llevar i vaig seguir la meva rutina. En obrir el diari em vaig fixar en una notícia que explicava el suïcidi d’un home a mitjanit a causa de la seva mala consciència per haver maltractat la seva dona física i psicològicament. La notícia em va espantar, em sonava molt familiar, ja l’havia viscut, però a l’inrevés.

Quan vaig arribar a casa no vaig poder aguantar més. Els records van venir a mi, quan no em feia cas es mereixia les pallisses i els cops que li donava, però jo no la volia matar, jo l’estimava. Els records em van esgarrifar el cor, no podia respirar. Aleshores, vaig tornar a escoltar un miol i vaig veure una ombra. Un instint desconegut em va fer perseguir-la fins que em va portar a un lloc amb massa records, a un pont. Vaig treure el cap per ell i vaig sentir el final, la sensació de no poder seguir em va envair, i quan estava disposat a deixar caure el meu cos em vaig fixar amb el gat. Era la primera vegada que el veia a ell i no a una ombra, vaig veure aquella mirada i vaig donar fi a la meva vida. Ho havia entès tot, era ella, la meva promesa que em feia pagar per tot.

Iris Parra, Adrián Calvo, Ainara de la Torre, Haidy Novoa, Andrea Ramos, Mariam El Farissi, Zahara Milud, Antonio M i Sergio Llanas. 4tD

EL GAT NEGRE (Edgar Allan Poe)

L’extraordinàriament estranya, i alhora casolana, història que estic a punt d’escriure, ni demano ni espero que la cregueu. Seria ben boig d’esperar-ho, en un cas en el qual tots els meus sentits refusen la seva pròpia evidència. Jo no estic boig, ni, amb tota seguretat, somiant. Però demà moriré, i avui em cal descarregar la meva ànima.

Jo treballava des del matí fins a la tarda, però cada vegada que anava a casa el gat estava malferit. Durant setmanes va estar així. Tot seguit em vaig quedar a casa del meu nuvi i el vaig veure maltractant al gat. Quan vaig veure allò, vaig sentir alguna cosa estranya recorrent el meu cos. Vaig agafar l’obre cartes i amb tota la meva ànima li vaig clavar l’obrecartes en un ull. L’ull li va saltar com si fos una pilota de tennis. El gat va sortir corrents espantat, tot coix el pobre animalet. El pitjor va ser que després de tot allò em vaig quedar sense treball i sense casa, però el gat no es va separar de mi. Em vaig fer addicta a les drogues, vaig robar per poder menjar i per poder donar-li menjar al gat. Fins i tot, vaig mirar de vendre el meu cos al primer home, tot era per poder donar-li el millor al meu gat.

Després de totes aquelles penúries, el gat d’un dia a l’altre va morir. Aleshores, jo vaig trobar a l’amor de la meva vida, em van donar una casa nova i un treball nou. Però com he dit, demà moriré i volia confessar tots els meus pecats. El pitjor és que el gat negre m’està esperant a l’altre costat.

David Fiol, Kevin González, Mireia Moraga, Génesis Chávez, Anwar El Harti, Jahir García i Laura Melió. 4tC

Una altra de les introduccions sortia del conte “Fam i Justícia” de Quim Monzó (Guadalajara)

FAM I SET DE JUSTÍCIA  (Quim Monzó)

El fet d’haver nascut en una família aristocràtica no impedeix que Robin Hood odiï profundament la desigualtat social. Des de petit l’ha indignat contemplar com, mentre que els rics neden en l’excés, els pobres malviuen en la misèria. Aquest contrast, que deixa indiferent la resta dels seus familiars, a Robin Hood el revolta.

El revolta tant que decideix prendre’s la justícia per la seva mà, robant sense miraments. I d’aquesta manera es CREU que és un justicier del segle XV. Primer sols era robar diners pel carrer però a poc a poc va anar naixent la seva fam i set de justícia. Entrava a les cases de la gent robant cada cop coses de més valor, i amb cada assalt el seu ego de justícia anava augmentant, fins que arribà el moment en el qual va començar a ser addictiu.

Hi havia coses que sobrepassaven els límits, però ell ja no en tenia. Fins i tot va arribar a segrestar criatures de famílies per demanar el rescat, però ell sempre s’exculpava amb la mateixa frase: “El fi justifica els mitjans”. Però la situació entre els pobres realment no havia canviat. Almenys no a la realitat de les persones racionals.

Ana Abril, Sofia Almirante, Winnifred Appiah, Houda El Fezzak, Verònica Baena, Eric Garcia, Adrian Rendon i Ainhoa Pachón. 4tC

FAM I SET DE JUSTÍCIA  (Quim Monzó)

El fet d’haver nascut en una família aristocràtica no impedeix que Robin Hood odiï profundament la desigualtat social. Des de petit l’ha indignat contemplar com, mentre que els rics neden en l’excés, els pobres malviuen en la misèria. Aquest contrast, que deixa indiferent la resta dels seus familiars, a Robin Hood el revolta.

Un dia Robin Hood se’n va de casa perquè el seu pare està convençut de què el majordom havia agafat unes joies a sa mare. Robin, que era molt amic del majordom, no s’ho creia i va anar a buscar el lladre. Ell corre tot el que pot però es perd en el bosc que està al costat de sa casa. De sobte, escolta passes i una respiració agitada. En donar-se la volta amb por, es troba a un home amb les joies de sa mare. L’home era de pell morena i els seus pantalons estaven bruts. Robin no sap què fer. Al principi Robin té por, però desprès s’adona que aquell home és molt prim. L’home es gira i el veu, sap qui és. Passats uns segons, l’home crida mentre crida “Clemència, clemència!”. Era el fill del majordom.

Robin sabia que la família del majordom era pobre, per això Robin el va deixar anar. Finalment Robin va trobar el camí fins a casa i, encara que el lladre era el fill del majordom, mai va tornar a saber res d’ell.

Fernanda Hilarión, Lisset García, Victòria Oliva, Evelyn Morales, Francisco Pérez, Isabel Suárez, Sergi Díaz i Madeline García.4tD

 

Un altre dels contes és “L’estremidora confessió de Joe Galàxia” de Jesús Moncada, conte que podem trobar a Històries de la mà esquerra.

L’ESTREMIDORA CONFESSIÓ DE JOE GALÀXIA (Jesús Moncada)

Estimada senyora: segurament la sorprendrà moltíssim rebre aquesta carta després de tants anys que fa que em mantinc en el més estricte – i prudent tot cal dir-ho- dels anonimats. Tanmateix, les coses no podien anar de diferent manera si volia acomplir la prometença que vaig fer de vetllar per vostè i la seva família, sense exposar, però, la meva pell. ¿ Cal que li digui que sóc la persona misteriosa que li ha enviat diners regularment des del 1965?

He estat més a prop de tu del que et penses. Vaig veure les teves primeres llàgrimes, vaig escoltar les teves primeres riallades, quan em vas mirar per primera vegada els teus ulls reflectien aquella nit d’hivern fosca i freda, una ànima tan perduda i innocent. I de sobte, qui et va donar el regal de la vida en un instant la va perdre, tan sols va tenir uns segons per conèixer-te, en la seva cara es va reflectir el somriure més sincer que mai havia vist.

Un mes després, aquell malson es va tornar a produir, el teu pare va morir. Les seves darreres paraules van ser una promesa que fins al dia d’avui l’he complert. Entre les mans gèlides que m’agafaven el braç cada vegada amb menys força, va pronunciar les paraules: “Joe protegeix a la meva criatura  si us plau”.

Dos mesos més tard l’Estat et va assignar a una família d’acollida a l’altra punta del país, per això mai vaig poder anar a visitar-te...., per això i perquè la teva família d’acollida va insistir en guardar el teu fosc passat. Avui t’entrego la meva carta i en ella les meves confessions sobre la teva família biològica, crec que ara que fas 18 anys  ja pots saber-ho. Els diners van ser per garantir-te una bona vida. Em vols conèixer? Quedem a les 20:00h en la cafeteria Starbucks del costat.

PD: Sóc un bon amic del teu pare.

Aun Abbas, Aqeel Abbas, Navtej Pal Singh, Muhammad Nasir, Lucía Carlos, Sandra Cintado i Paula Cuadrado. 4tC

L’ESTREMIDORA CONFESSIÓ DE JOE GALÀXIA (Jesús Moncada)

Estimada senyora: segurament la sorprendrà moltíssim rebre aquesta carta després de tants anys que fa que em mantinc en el més estricte – i prudent tot cal dir-ho- dels anonimats. Tanmateix, les coses no podien anar de diferent manera si volia acomplir la prometença que vaig fer de vetllar per vostè i la seva família, sense exposar, però, la meva pell. ¿ Cal que li digui que sóc la persona misteriosa que li ha enviat diners regularment des del 1965?

Tot va començar quan ens van presentar. Només veure’t em vaig quedar sense paraules, no podia creure el que veia. Era una dona molt bella vostè. Em va captivar d’una manera com mai ningú ho havia fet, però em vaig sorprendre quan vaig veure que portaves un anell de casament. Em va caure el cel a sobre quan l’Enric va dir que era el teu marit. Em va explicar que teníeu problemes econòmics, ja havia notat tristesa a les vostres cares. Vaig tornar a casa pensant en el que havia passat. Un mes després l’Enric va caure malalt, tenia una malaltia terminal. Uns dies abans de la seva mort em va fer prometre que t’ajudaria, i així ho he fet durant tot aquest temps. No l’he pogut deixar sola.

Ja sabràs qui sóc, per mi no ha sigut molèstia enviar-li diners ni tenir cura de vostè. Mai l’he pogut oblidar.

Atentament,

Joe Galàxia.

Irene Benítez, Elena Domínguez, Isha Habib, Wiam Chatt, Waris Abbas, Areej Asim, Zaneesha Iftikhar, Shibo Z., Siyu Liu i Paula Martínez.4tD

La darrera introducció pertany al conte de Pere Calders “L’esperit guia” (Cròniques de la veritat oculta)

L’ESPERIT GUIA (Pere calders)

Totes les persones, quan arriben a una certa edat, han tingut contactes amb el sobrenatural, i, quan ve a tomb i en tenen ganes, ho expliquen.

Jo, potser perquè la realitat no m’acaba d’anar bé, m’he mogut sempre pel més enllà amb un gran deseiximent. Tinc somnis profètics, pressentiments alertadors, trec partit de la telepatia i, a casa meva, fora d’èpoques de veritable penúria econòmica, hi ha hagut sempre fantasma.

Hola, sóc Anselmo Carrillo i tinc 54 anys.

Avui, 24-9-2015, després de treballar a la fàbrica, he tornat a ma casa, al poble de (Valle Perdido). La rutina sempre és la mateixa des que va morir la meva dona Carmen i el meu fill Sergio. A vegades, veig coses anormals com veure a la meva dona quan jo estic preparant el menjar o quan a vegades passejo pel parc i veig el meu fill Sergio jugant a la pilota, és a dir, que no me n’oblido d’ells. Ara fa 3 mesos d’aquella desgràcia i no deixo de pensar en ells. Cada nit m’he d’anar al llit a les 21:00 de la nit perquè no sé què fer. Quan estic dormint, a mitjans del somni, escolto les veus de la meva dona i del meu fill dient-me “ VINEE AMB NOSAAALTREES”. Altres vegades tinc visions on té lloc una manifestació on un home s’esclata amb una bomba i causa desenes de morts. 

 

Al dia següent, vaig al bar del Toni i em trobo a un antic conegut, però té una cara preocupada, com si no pogués pagar l’hipoteca o el seu fill hagués deixat embarassada a una noia de l’institut. Jo crec que per dins s’està preguntant perquè li passa això a ell. En tornar del bar del Toni, torno a ma casa i només obrir la porta, em trobo la llum del lavabo encesa. Jo estava una mica acollonit, però pas a pas m’anava acostant més i veia que el mirall estava entelat i en aquell precís moment escolto un soroll darrere meu i veig a la Carmen vestint-se per anar a treballar i al Sergio per anar al col·legi. Des d’aquell moment ,només em pregunto una cosa, m’estic tornant boig?.

Alex Robles, Marc Ros, Alejandro García, Daniel Garrido, Raul Fernández, Feissar Mosquera i Carlos Núñez. 4tC

L’ESPERIT GUIA (Pere calders)

Totes les persones, quan arriben a una certa edat, han tingut contactes amb el sobrenatural, i, quan ve a tomb i en tenen ganes, ho expliquen.

Jo, potser perquè la realitat no m’acaba d’anar bé, m’he mogut sempre pel més enllà amb un gran deseiximent. Tinc somnis profètics, pressentiments alertadors, trec partit de la telepatia i, a casa meva, fora d’èpoques de veritable penúria econòmica, hi ha hagut sempre fantasma.

L’altre dia vaig acabar molt cansat de treballar a casa meva , estava tan cansat que en un tres i no res em vaig estirar al sofà i em vaig quedar adormit. Si no recordo malament, vaig somiar que estava a una casa que reconeixia però no sabia ben bé on era, era allò tot molt estrany. De sobte, vaig escoltar un soroll i em vaig despertar de cop. Vaig escoltar unes passes que venien de la cuina, vaig baixar lentament i vaig sentir un calfred fort per tot el  meu cos. Em vaig espantar tant que vaig tornar ràpidament a l’habitació. Em vaig estirar al llit per intentar dormir més, però era impossible, aquell calfred inexplicable em va deixar petrificat. Vaig tancar els ulls i quan vaig obrir els ulls vaig veure una persona ofegada per una corda que li rodejava el coll,  però en un obrir i tancar d’ulls aquella persona va desaparèixer.

Marta Noya, Iveth López, Eric Grau, Rocio Cintado, Manu Cabrera, Aimane Saharaoui i Jennifer León.4tD

Quina de les versions vos agrada més?

 Com a bonus track enganxe a continuació el conte de Pere Calders de "L'esperit guia" perquè pugueu gaudir de la lectura d'un dels contes d'aquest genial escriptor.

L’ESPERIT GUIA

Totes les persones, quan arriben a una certa edat, han tingut contactes amb el sobrenatural, i, quan ve a tomb i en tenen ganes, ho expliquen.

Jo, potser perquè la realitat no m’acaba d’anar bé, m’he mogut sempre pel més enllà amb un gran deseiximent. Tinc somnis profètics, pressentiments alertadors, trec partit de la telepatia i, a casa meva, fora d’èpoques de veritable penúria econòmica, hi ha hagut sempre fantasma.

La present, però, no és una història de por. Aquesta declaració es faria innecessària si la gent tingués més lectures i estigués ben convençuda que les coses dels esperits no en fa, de por. És qüestió de saber-los tractar en un cert sentit i amb una certa mesura, sense donar-los massa importància.

Hi va haver una temporada que cada nit, poc després d’adormir-me, era despertat per tres cops donats a la paret de la meva cambra, seguits pel tic-tac d’un pèndol que no corresponia a cap rellotge fet i dret. Des del principi, vaig sospitar l’origen del soroll, i precisament per això feia el distret, perquè per a tractar amb esperits, se n’han de tenir moltes ganes.

Però un dia va arribar a fatigar-me la insistència del meu comunicant, i aixecant-me del llit amb una revolada, vaig preguntar:

—Què passa?

—Sóc jo.

Era un esperit, és clar. Carregat de prejudicis, espieta, amb l’aire de no tocar de peus a terra que tenen tots els esperits.

—Venia a demanar-vos que feu de mitjancer en un assumpte que m’han encarregat...—digué.

—Quina mania!—vaig respondre—. No sé com teniu humor de tornar al món per ficar-vos en coses de mortals.

—Som gent manada, nosaltres.

Tenia una veu humil, que predisposava a favor seu, i com que de fet creia de bona fe, com tots ells, que tenia qui sap les coses a fer, vaig tractar-lo amb benevolència.

—I amb què us podria fer servei, jo?

—Mireu; hi ha un comerciant (del qual tinc cura perquè sóc un esperit parent seu) que demà passat vol agafar l’exprés de les deu per començar un viatge de negocis. Cal avisar-lo perquè no l’agafi. L’exprés descarrilarà i hi haurà una colla de desgràcies.

—És segur, això?

—I tant! Amb coses així, no hi fem mai broma nosaltres.

—Ja ho he provat, però no en surto. Cada vegada que em presento, fuig de casa despertant tot el veïnat.

Això era greu, me’n vaig adonar de seguida.

—Però no n’hi ha prou amb avisar el comerciant. Cal avisar tothom.

—No m’han estat donades instruccions sobre l’altra gent. Em guardaré molt d’esguerrar les coses posant en joc la meva iniciativa.

A mi, però, no em lligava cap disciplina, i em va semblar que era un deure meu evitar aquella catàstrofe.

L’endemà vaig anar als diaris portant una nota que deia: “Es fa saber al públic en general que l’exprés que sortirà demà a les deu descarrilarà. S’adverteix a totes les persones que no tinguin una veritable necessitat de pujar-hi que se n’abstinguin, perquè aquestes coses no se sap mai com acaben”. La meva intenció era que la publiquessin a primera pàgina amb negretes i requadrada, però no hi va haver cap director que s’hi resignés. Trobaven que era prematur prendre partit a favor de la notícia i m’aconsellaren que no m’hi preocupés. Què podia fer? Amb la policia, no podia comptar-hi, perquè em demanaria detalls que no estava en condicions de proporcionar. Només em quedava un recurs. Anar a la companyia de ferrocarrils i avisar-los.

Em va rebre el director, un respectable cap de negocis. Vaig dir-li:

—Venia a dir-vos que demà l’exprés de les deu descarrilarà.

No va moure un múscul de la cara. Va mirar-me fixament i preguntà:

—Que ho dieu amb pretensions de profecia, això?

—Vós mateix. Ho dic perquè prengueu les necessàries providències[1].

—Ja podeu suposar que no us esperàvem a vós per a saber el que fa al cas.

—Coneixeu la notícia?

—L’exprés de les deu descarrila cada dia.

—Ah, sí?

—Sí—diu—. És una mena de tic.

Ho deia amb gran aplom. Jo, naturalment, no podia pas cedir.

—Però, i la gent?

—Hi ha molt poques persones que l’agafin.

—Per pocs que siguin, els passatgers mereixen garanties.

—Els tenim assegurats.

Això, és clar, tancava la conversa a favor del director. Vaig sortir de la Companyia amb una legítima indignació i, aquella mateixa nit, a les dotze, cridava l’esperit. En presentar-se vaig dir-li únicament:

—Que en sou de quimèrics![2]—Eren quatre simples paraules, si voleu, però el to en què foren dites el va deixar glaçat.

---

[1] Les necesàries providències: les mesures oportunes.

[2] Quimèric: inclinat a fer creacions imaginaries.